VICENS PICORNELL, ANTÒNIA
Antònia Vicens no vol ser amable amb el lector, vol punyir el seu interior i aquesta força es manifesta primer esmicolant el vers, però després penetrant la pensa i els sentits dels qui s'acosten a aquestes poesies. Aquest vers trencat ens sobta, se'ns fica al cos, ens corprèn, perquè hi trobam un trencament que sorgeix de dins, que no és una simple opció formal i, per tant, externa. Aquesta fragmentació eclosiona, com una flor esqueixada que hagués obert els pètals.
A Fred als ulls (con)viuen la flor i el tigre, com dos extrems d?una dicotomia existencial. Aquesta complexitat és la que volen expressar els versos esquinçats: la d?un món que coneixem pels ulls i on s?ha de viure malgrat el fred. Precisament l?associació amb els ulls és una bella, hàbil i intensa manera de renovar una imatgeria hereva de la tradició de les estacions com a símbol vital: el fred, l'hivern, les fulles mortes... Ara aquest fred és als ulls.
De l'epíleg de Gabriel de la S.T. Sampol
